SIMBOLOGIA DE LA MORT

- Parques/Moures: Aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones: Cloto era la que filava la vida (dóna vida).
Quesis: mesurava aquest fil (la durada de la vida).
Atropo: talla el fil.( mata).

- Tarratos: És la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: És qui portava la barca de Hades d'una banda a l'altre (vida/mort). Posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc/, toc./ 2
—¿Qui/ és?/ 2
—La Mort.

La/ Mort/ ve/ des/cal/ça: 5
quan/ se'n/ va/ duu/ socs/ 5
que/ van/ fent/ 3
cloc.../ cloc.../ cloc.../ cloc.../ 4

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany a Vicent Andrés Estelles, l’obra va ser publicada l’any 1956, inclou poesies sobre la mort de la seva filla que es va produir quan ella nomes tenia 4 mesos.
La nit es una metàfora de la nit i la mort.
El tema es bàsicament la mort de la seva filla. Aquesta poesia esta construïda de forma dialogada entre la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Es tracta d’una poesia aparentment senzilla però si la analitzem es d’un tema transcendent seriós.

En els paràgrafs 1 i 3 esta en forma de diàleg, amb moltes interrogacions, algú que pregunta i algú que respon consta de versos bisíl·labs i paraules monosíl·labes amb rima assonant en –o (toc, socs, cloc, mort) i rima consonant a (toc i és). En els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les passes de la persona que ha mort i fa soroll.

Trobem diferents figures retoriques com antítes i(ve i se'n ve, descalça i duu socs) , una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).

Vicent Andrés Estellés Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1

Jo/ tinc/ u/na/ Mort/ pe/ti/ta, 7 sil
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parrai la flor del taronger.

Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.

-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos eptasil·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soletat, mort.

Biografia de Vicent Adrés Estellés

Vicent Andrés i Estellés va néixer el 4 de Setembre de 1424. El seu pare era forner. Tenia una germana, Carme, a la qual li va dedicar alguns dels seus poemes. Va passar la seva infancia a Burjassot i a l'edad d'un any, el seu avi va ser assesinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, per causa d'una herència. Més tard va morir de tuberculosis el seu oncle, Josep Maria. Va escriure algunes obres inspirades en aquesta tragèdia familiar.
Va començar escribint teatre en comptes de poesia. El 1935-1936 ja va començar a escriure poesia. Va esclatar la Guerra Civil i això va fer que deixès els estudis, però va seguir llegint. La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, ja que hi havia alguns llibres que estaven prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, desprès, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar un article al diari "Jornada". A partir d'aquest fet fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Ofivial de Periodisme a Madrid, on va cursar la carrera de becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar fer de soldat a Navarra on va escriure poesies en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias". Als anys cinquanta inicia la seva amistad amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. En 1955 es va casar amb Isabel Llorente que treballava al ajuntament de València, i deu mesos més tard va tenir una filla que es va morir als 4 mesos. Però van tenir dos fills més Vicents i Carmina.

Solitud

És un drama rural en prosa i que mostra la contrarelació de l'individu amb la societat. La protagonista lluitarà amb l'entorn per trobar la seva llibertat i individualitat. Al llarg de l'obra trobem un gran nombre d'elements simbólics. Està estructurada en dues parts: Primavera i tardor:

La Primavera cobreix els capítols I - X

La Tardor els capítols XI - XVIII

I l'Estiu pasa molt ràpid.

-L’obra dura un any complet on la Mila va canviant d'estats d'ànim.

-Els personatges principals són:

La Mila, el pastor (personatges positius)

En Maties i l'Ànima (personatges negatius).

Biografia de Caterina Albert

Va nèixer a l'Escala (Empordà) al 1869, i va morir al 1966. Nomès va estar un any escolaritzada a Girona, però no li va agradar. Li van inpartir classes particulars a casa de pintura, escultura, lliteratura, etc. La seva àvia li va fer de mare ja que la seva própia, d'origen italià, estava continuament malalta. El seu pare, d'altra banda viatjava molt per la seva condició política. Va ser autodidacta i al seu poble li proporcionavan revistes i llibres que la mantenien informada de toto el que pasava a la societat. Com sabia llegir francés això li va apropar al Modernisme ja que venia d'Europa, principalment de França. Era la mes gran de quatre germans i al morir el seu pare, el germà que hauria de ser hereu volia ser adbocat i exercir. Va renunciar a les terres i això va provocar que aquestes pasessin a mans de Caterina que es va fer càrreg d'elles. Això la va lligar molt a les terres catalanes.
Va amagar la seva biografia i donava sovint dades falses com dir que mai havia sortit del seu poble. Finalment es va determinar que, com gent de diners que era, anava sovint a Barcelona i va viatjar pero Europa. També va estar molt lligada a la cura de la seva mare i això la va tenir recluïda a casa sempre. Mai no va tenir fills i es va dedicar plenament a escriure les seves obres, les quals va escriure amb el pseudònim de Almanac de l'Esquella.
Va guanyar els jocs florals amb "La infanticida" i com la gent no acceptaba que una dona escribís sobre aquelles qüestions i en aquell estil decideix fer-se dir amb el pseudónim de Victor Català.
Publica al llarg de set anys dos llibres de poesies, una obra de teatre, un recull de contes i Solitud.
Quan apareix el Noucentisme deixen de publicar les seves obres i pateix una marginació noucentista. Al pricipi de la Guerra Civil ella es posiciona a favor, però aviat es dóna conta de que no és tot com ella pensava i fins i tot li saquejesn la casa i li cremen papers i altres coses. Ella pateix un exili interior i certa clandestinitat.

ELS ORÍGENS DE LA NOVEL·LA

Des de l'antiguitat s'han escrit narracions en prosa a les que s'ha aplicar de manera indiscriminada el terme novel·la. Molst d'aquests relats, que mes tard es van incorporar a la tradició literària europea tene el seu origen a Egipte. Un dels antecedents de la novel·la van ser les faules entre d'altres, on ja trobem diversos contes del "Conde Lucanor" de Don Juan Manuel.
A l'edat mitjana va sorgir la cançó de gesta i la novel·la de cavalleries, les primeres novel·les pròpiament dites. Copiaven el model clàssic, narrant en vers la vida d'un personatge bé perquè fos exemplar o bé perquè estigués plena d'aventures curioses que permetien la seva transmissió via oral. Durant els segles XIV i XV, gràcies a l'emergent mercat del llibre, van començar a aparèixer els primers texts en prosa, que podien ser la prosificació d'un cantar de gesta si el protagonista era un cavaller heroic. L'anomenada "matèria de Bretanya" va donar lloc al primer cicle novel·lístic, explicant les vides de tots els components de la Taula Rodona.

Al segle XVIII la novel·la va guanyar en didactisme, s'usava la vida dels altres en ficció per aprendre sobre la pròpia existència. En aquesta època es va convertir en el gènere més popular, fet que continua encara vigent.

Amb el segle XIX i el Realisme, la producció de novel·les es va disparar.

Al segle XX s'ha posat en crisi el concepte mateix de novel·la, amb obres experimentals, barreges de gènere, irrupció de l'aspecte visual de la pàgina, l'autobiografia real o fictícia. També s'han multiplicat els subgèneres segons l'estil i la temàtica.