SIMBOLOGIA DE LA MORT

- Parques/Moures: Aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones: Cloto era la que filava la vida (dóna vida).
Quesis: mesurava aquest fil (la durada de la vida).
Atropo: talla el fil.( mata).

- Tarratos: És la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: És qui portava la barca de Hades d'una banda a l'altre (vida/mort). Posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc/, toc./ 2
—¿Qui/ és?/ 2
—La Mort.

La/ Mort/ ve/ des/cal/ça: 5
quan/ se'n/ va/ duu/ socs/ 5
que/ van/ fent/ 3
cloc.../ cloc.../ cloc.../ cloc.../ 4

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany a Vicent Andrés Estelles, l’obra va ser publicada l’any 1956, inclou poesies sobre la mort de la seva filla que es va produir quan ella nomes tenia 4 mesos.
La nit es una metàfora de la nit i la mort.
El tema es bàsicament la mort de la seva filla. Aquesta poesia esta construïda de forma dialogada entre la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Es tracta d’una poesia aparentment senzilla però si la analitzem es d’un tema transcendent seriós.

En els paràgrafs 1 i 3 esta en forma de diàleg, amb moltes interrogacions, algú que pregunta i algú que respon consta de versos bisíl·labs i paraules monosíl·labes amb rima assonant en –o (toc, socs, cloc, mort) i rima consonant a (toc i és). En els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les passes de la persona que ha mort i fa soroll.

Trobem diferents figures retoriques com antítes i(ve i se'n ve, descalça i duu socs) , una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).

Vicent Andrés Estellés Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1

Jo/ tinc/ u/na/ Mort/ pe/ti/ta, 7 sil
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parrai la flor del taronger.

Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.

-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos eptasil·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soletat, mort.