SIMBOLOGIA DE LA MORT

- Parques/Moures: Aquestes són les deesses que senyalaven la vida i la mort de les persones: Cloto era la que filava la vida (dóna vida).
Quesis: mesurava aquest fil (la durada de la vida).
Atropo: talla el fil.( mata).

- Tarratos: És la personificació de la mort, aquest vivia al Tàrtaros, es considera germà dels somnis, per tant els clàssics, aquests els consideren un tipus de mort.

- Caront: És qui portava la barca de Hades d'una banda a l'altre (vida/mort). Posaven als mort dues monedes per poder pagar la barca de Caront.

És així, si us plau, LA NIT (1956)

—Toc/, toc./ 2
—¿Qui/ és?/ 2
—La Mort.

La/ Mort/ ve/ des/cal/ça: 5
quan/ se'n/ va/ duu/ socs/ 5
que/ van/ fent/ 3
cloc.../ cloc.../ cloc.../ cloc.../ 4

—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—Toc, toc.
—¿Qui és?
—¿Qui és?

...cloc... cloc... cloc... cloc...

Aquesta poesia pertany a Vicent Andrés Estelles, l’obra va ser publicada l’any 1956, inclou poesies sobre la mort de la seva filla que es va produir quan ella nomes tenia 4 mesos.
La nit es una metàfora de la nit i la mort.
El tema es bàsicament la mort de la seva filla. Aquesta poesia esta construïda de forma dialogada entre la mort i un interlocutor que pot ser el propi poeta.
Es tracta d’una poesia aparentment senzilla però si la analitzem es d’un tema transcendent seriós.

En els paràgrafs 1 i 3 esta en forma de diàleg, amb moltes interrogacions, algú que pregunta i algú que respon consta de versos bisíl·labs i paraules monosíl·labes amb rima assonant en –o (toc, socs, cloc, mort) i rima consonant a (toc i és). En els versos 4 i 5 es refereix a que la mort passa desapercebuda i en el vers 7 i 19, simulen les passes de la persona que ha mort i fa soroll.

Trobem diferents figures retoriques com antítes i(ve i se'n ve, descalça i duu socs) , una personificació de la mort, anàfora (toc i qui), paral·lelisme, interrogació retòrica(qui és) i al·literació(cloc... cloc... cloc... cloc...).

Vicent Andrés Estellés Cançó de bressol, La nit (1956), dins Recomane tenebres, O.C.1

Jo/ tinc/ u/na/ Mort/ pe/ti/ta, 7 sil
meua i ben meua només,
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parrai la flor del taronger.

Aquesta cançó parla de la mort de la seva filla i com a viscut això l’autor. I surt contínuament el “jo” poètic, també utilitza paraules pròpies del seu dialecte el Valencia com: meua.
Sovint emfatitza per donar intensitat.

-TEMA: La mort, el amor paternofilial i la vida.
-TIPOLOGIA DEL POEMA: s’assembla al plany, té elements d’una oda.
-RIMA: versos eptasil·labs, rimen els versos parrells de forma assonant. Romanç.
-LA NIT: metàfora de la foscor, soletat, mort.

Biografia de Vicent Adrés Estellés

Vicent Andrés i Estellés va néixer el 4 de Setembre de 1424. El seu pare era forner. Tenia una germana, Carme, a la qual li va dedicar alguns dels seus poemes. Va passar la seva infancia a Burjassot i a l'edad d'un any, el seu avi va ser assesinat d'un tret d'escopeta pel seu germanastre, per causa d'una herència. Més tard va morir de tuberculosis el seu oncle, Josep Maria. Va escriure algunes obres inspirades en aquesta tragèdia familiar.
Va començar escribint teatre en comptes de poesia. El 1935-1936 ja va començar a escriure poesia. Va esclatar la Guerra Civil i això va fer que deixès els estudis, però va seguir llegint. La família no es va exiliar, però va haver de cremar alguns llibres, ja que hi havia alguns llibres que estaven prohibits. Acabada la guerra, va començar a treballar de forner, desprès, d'orfebre, de mecanògraf i d'ordenança.
El 1942 va publicar un article al diari "Jornada". A partir d'aquest fet fet va fer gestions per formalitzar l'ingrés a l'Escola Ofivial de Periodisme a Madrid, on va cursar la carrera de becat. A Madrid, va publicar poesies que eren la traducció castellana de poemes que havia escrit en català. L'any 1945 va anar fer de soldat a Navarra on va escriure poesies en català. En tornar a València, el 1948, va començar a treballar com a periodista a "Las Provincias". Als anys cinquanta inicia la seva amistad amb intel·lectuals com Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. En 1955 es va casar amb Isabel Llorente que treballava al ajuntament de València, i deu mesos més tard va tenir una filla que es va morir als 4 mesos. Però van tenir dos fills més Vicents i Carmina.

Solitud

És un drama rural en prosa i que mostra la contrarelació de l'individu amb la societat. La protagonista lluitarà amb l'entorn per trobar la seva llibertat i individualitat. Al llarg de l'obra trobem un gran nombre d'elements simbólics. Està estructurada en dues parts: Primavera i tardor:

La Primavera cobreix els capítols I - X

La Tardor els capítols XI - XVIII

I l'Estiu pasa molt ràpid.

-L’obra dura un any complet on la Mila va canviant d'estats d'ànim.

-Els personatges principals són:

La Mila, el pastor (personatges positius)

En Maties i l'Ànima (personatges negatius).

Biografia de Caterina Albert

Va nèixer a l'Escala (Empordà) al 1869, i va morir al 1966. Nomès va estar un any escolaritzada a Girona, però no li va agradar. Li van inpartir classes particulars a casa de pintura, escultura, lliteratura, etc. La seva àvia li va fer de mare ja que la seva própia, d'origen italià, estava continuament malalta. El seu pare, d'altra banda viatjava molt per la seva condició política. Va ser autodidacta i al seu poble li proporcionavan revistes i llibres que la mantenien informada de toto el que pasava a la societat. Com sabia llegir francés això li va apropar al Modernisme ja que venia d'Europa, principalment de França. Era la mes gran de quatre germans i al morir el seu pare, el germà que hauria de ser hereu volia ser adbocat i exercir. Va renunciar a les terres i això va provocar que aquestes pasessin a mans de Caterina que es va fer càrreg d'elles. Això la va lligar molt a les terres catalanes.
Va amagar la seva biografia i donava sovint dades falses com dir que mai havia sortit del seu poble. Finalment es va determinar que, com gent de diners que era, anava sovint a Barcelona i va viatjar pero Europa. També va estar molt lligada a la cura de la seva mare i això la va tenir recluïda a casa sempre. Mai no va tenir fills i es va dedicar plenament a escriure les seves obres, les quals va escriure amb el pseudònim de Almanac de l'Esquella.
Va guanyar els jocs florals amb "La infanticida" i com la gent no acceptaba que una dona escribís sobre aquelles qüestions i en aquell estil decideix fer-se dir amb el pseudónim de Victor Català.
Publica al llarg de set anys dos llibres de poesies, una obra de teatre, un recull de contes i Solitud.
Quan apareix el Noucentisme deixen de publicar les seves obres i pateix una marginació noucentista. Al pricipi de la Guerra Civil ella es posiciona a favor, però aviat es dóna conta de que no és tot com ella pensava i fins i tot li saquejesn la casa i li cremen papers i altres coses. Ella pateix un exili interior i certa clandestinitat.

ELS ORÍGENS DE LA NOVEL·LA

Des de l'antiguitat s'han escrit narracions en prosa a les que s'ha aplicar de manera indiscriminada el terme novel·la. Molst d'aquests relats, que mes tard es van incorporar a la tradició literària europea tene el seu origen a Egipte. Un dels antecedents de la novel·la van ser les faules entre d'altres, on ja trobem diversos contes del "Conde Lucanor" de Don Juan Manuel.
A l'edat mitjana va sorgir la cançó de gesta i la novel·la de cavalleries, les primeres novel·les pròpiament dites. Copiaven el model clàssic, narrant en vers la vida d'un personatge bé perquè fos exemplar o bé perquè estigués plena d'aventures curioses que permetien la seva transmissió via oral. Durant els segles XIV i XV, gràcies a l'emergent mercat del llibre, van començar a aparèixer els primers texts en prosa, que podien ser la prosificació d'un cantar de gesta si el protagonista era un cavaller heroic. L'anomenada "matèria de Bretanya" va donar lloc al primer cicle novel·lístic, explicant les vides de tots els components de la Taula Rodona.

Al segle XVIII la novel·la va guanyar en didactisme, s'usava la vida dels altres en ficció per aprendre sobre la pròpia existència. En aquesta època es va convertir en el gènere més popular, fet que continua encara vigent.

Amb el segle XIX i el Realisme, la producció de novel·les es va disparar.

Al segle XX s'ha posat en crisi el concepte mateix de novel·la, amb obres experimentals, barreges de gènere, irrupció de l'aspecte visual de la pàgina, l'autobiografia real o fictícia. També s'han multiplicat els subgèneres segons l'estil i la temàtica.

ANALISI EXTENS DEL TEMPS

ACTE 1

ESCENA I

En Badori arriba a buscar treball a la carretera. Es presenta com una persona que té mala sort a la vida. no tenia feina i acabava de sortir de l'hospital. En Gepa és una persona que ayuda als demés però es molt irónic. Aquest personatje ha perdut un fill i tracta a en Badori com si fos el seu fill.
Entren la Tomasa i en Quirze barallant-se, en Badori es fica a la batalla i a sobre rep cops. En Gepa li diu que aixó es normal entre ells dos.
L'andreu està a la presó a Ceuta i aquest allunyament fisic amb la Maria Rosa és un allunyament també sentimental. La tomasa parla de la relació de l'Andreu amb la Maria Rosa i també del Marçal.

ESCENA II

En aquesta escena ja comença a sospitar en Gepa d'en Marçal. La Tomasa parla desfavorablement de la Maria Rosa, diu que <> i en Quirze, com que és el seu germà, la defensa.

ESCENA III

Entra en Marçal i li pregunten per l'Andre. Ell explica que l'Andreu es vol morir a la presó i fingeix el seu dolor. En aquesta escena els personatges fan una descripció de l'Andreu. Diuen que es toçut i persegueix els seus ideals. En Marçal vol culpavilitzar a l'Andreu continuament. En marçal comença a notar que en Gepa sospita d'ell. el Marçal explica el que va provocar la mort del capatàs, (pàg 88, apart)

ESCENA IV

Entra la Maria Rosa i defensa a l'Andreu. Explica el que va pasar la nit de l'assasinat i defensa la seva inocència. Aquest parlament demostra tot l'amor que la Maria Rosa li té a l'Andreu, (pàg 92). Es reprodueix en estil indirecte un diàleg entre la policia i l'andreu el dia de la detenció. Al final la Maria Rosa jura vengar-se de l'assassí.

ESCENA V

En aquesta escena ja saben que l'Andreu està malalt, parlen entre ells. També dels diners que els han de pagar per treballar a la carretera.

ESCENA VI

La Maria Rosa parla de la llunyania de l'Andreu i l'enyorança que li té. El Marçal segueix insistint en la culpabilitat de l'Andreu. La Maria Rosa es pregunta perque en Marçal li té tanta malicia a l'Andreu, nota alguna cosa. En Marçal es declara indirectament a la Maria Rosa i aquesta li diu que no pensi més en ella.

ESCENA VII

En Marçal es confesa al lector i diu que no dirà res fins que la Maria Rosa no sigui seva.

ESCENA VIII

En Calau parla de que fins que no tingui diners no es casarà.

ESCENA IX

TEMPS

L'obra està dividida en tres actes. La Història no segueix un desenvolupament lineal sinó que fa salts de temps.

ACTE 1; comença situant-se en la carretera i s'explica l'assassinat del capatàs. Es discuteix sobre el culpable, en aquell moment l'Andreu, que es troba a la presó en Ceuta. En Badori s'uneix al treball a la carretera.

ACTE 2; es situa quinze mesos després de la mort de l'Andreu. La Maria Rosa no oblida el seu marit i de sobte en Marçal entra a la seva vida. Aquesta s'enamora d'ell però li fa por demostra-ho. Fins i tot s'ho nega a ella mateixa. Finalment en Marçal acaba comprometen a la Maria Rosa. D'altra banda els demés esperen impacients la seva quinzena que ja es retarda.

ACTE 3; es situa a la casa amb tots els personatges contant la esperada quinzena. Més endavant es casaran la Maria Rosa i en Marçal i s'acabarà de construir la carretera. L'acte finalitza quan la Maria Rosa mata a en Marçal quan s'assabenta de que es l'assassí del capatàs i ,indirectament, el de l'Andreu.

PERSONATGES

Hi ha vuit personatges importants amb un paper a l'obra, desprès també hi ha gent del poble. Tots ells pertanyen a una classe social molt baixa. Això ho podem comprovar si ens fixem en el canvi de feina que fan sovint.

PERSONATGE PRINCIPAL:

Maria Rosa, és el personatge protagonista perquè al seu voltant gira tota l'acció.
És la germana d'en Quirze, per tant la cunyada de la Tomasa. És una dona jove, casada amb l'Andreu. Treballa rentant la roba de la gent que treballa a la carretera. Al principi de l'obra la trobem molt enamorada del seu marit, al que va conèixer mentre estava a una verema.

ALTRES PERSONATGES:

Badori; és un personatge que ve de fora. Comença a treballar a la carretera amb tots els demés i s'enamora de la Maria Rosa. És una persona a la que li agrada la sinceritat i és incapaç de fer mal a ningú.

Tomasa; és la cunyada de la Maria Rosa, la dona d'en Quirze. Una dona de poble, revolucionaria que no te por a cap cosa. Fins i tot s'efronta als homes, té una posició més radical que ells. Acollegeix les característiques anarquistes y revolucionàries de l'época i pren decidions per si mateixa com els homes. És una dona estriónica (Persona que es fa notar)
La seva relació amb la Maria Rosa al principi és una mica distant, donat que la compara amb ella, una dona fort que fa cara als problemes i la Maria Rosa és més bleda. Comforme avança l'obra la relació es fa més estreta i li dona suport.

Quirze; és el germà de la Maria Rosa, marit de la Tomasa. La seva realció amb la Maria Rosa és més aviat la d'un pare que la d'un germà ja que la protegeix i la tracta d'una manera paternal durant tota l'obra.

Gepa; és un treballador de la carretera. Un home ben espavilat i que fa un paper gaire important a l'obra donat que es qui desvetlla des del primer moment la amagada estimació de la Maria Rosa pel Marçal i nota que aquest té alguna cosa a veure amb la mort del capatàs.

Marçal; aquest personatge és un dels mes importants a l'obra junt amb la Maria Rosa. Això es degut a que ell mateix provoca la mort de l'Andreu i enamora a la Maria Rosa, vídua de l'Andreu, fins a casar-se amb ella. Aquest home mostra durant tota la història una duresa emocional en torn a la mort del seu amic i a la manca de remordiments de consciència al casar-se amb la seva dona.

Xic i Calau; són dos treballadors de la carretera i amics de tots els demés. Aquests dos personatges no tenen un diàleg gaire important i son ben bé personatges plans.

ESPAIS, ESCENÀRIS

1r ACTE:

Una carretera i al costat una casa molt pobre. (Vespre)

2n ACTE:

Interior d'una casa molt pobre. (Comença a fer-se fosc, vespre)

3r ACTE:

També a l'interior d'una casa molt pobre. (Matí)

ESTRUCTURA EXTERNA

-Obra dividida en tres actes.

-Caràcter de diferents escenes.

- 1r ACTE; 14 escenes
- 2n ACTE; 15 escenes
- 3r ACTE; 11 escenes

ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Pío Juan Rafael Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou un escriptor, poeta i dramaturg espanyol en llengua catalana.
Encara que aquesta no es la seva data de naixement autèntica, ja que va ser falsejada pel dramaturg així com aspectes més íntims de la seva vida.
Guimerà va iniciar la seva carrera literària en la poesia i va arribar a ser un dels grans poetes catalans, va ser el seu talent com dramaturg el qual li donaria fama i projecció internacional. Es va dedicar al teatre després d'haver obtingut el títol de Mestre en Gai Saber al guanyar els seus tercers Jocs Florals en 1877. Els seus drames en verso Gal·la Placidia (1879), Judith de Welp (1883), Mar i cel ("Mar i cel", 1888) i Rei i monjo ("Rei i monjo", 1890), van convertir a Guimerà en el dramaturg en llengua catalana més important de la seva generació.
Maria Rosa (1894) va ser una de les seves obres mestres.

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l’autor, però sobretot per Josep Yxart.
En el context del teatre català de l’època dominava la figura de Frederic Soler, que tenia uns models de teatre en català de base melodramàtica en que alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics.

La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d’aquest teatre els va convèncer de buscar-ne una alternativa.
Així es dona un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la tradició romàntica.

Guimerà va ser l’autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d’una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havia incorporat l’èpica.
La tendència més destacable és l’aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, d’altre banda, la creació d’unes constants temàtiques que l’autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements mes o menys evidents de masoquisme i sensualitat turmentada.

CARACTERÍSTIQUES DEL REALISME I ROMANTICISME

REALISME
(Finals del s.XIX)

● Descripció de la realitat que els envolta.

● Disconformitat amb la realitat que els envolta.

● Crítica a la societat del moment.

● Narració objectiva.

ROMANTICISME
(2ª meitat del s.XIX)

● Exaltació dels valors culturals, individualisme, sentiment religiós, llibertat d'esperit ...

● Renovament profund en la literatura.

● Insatisfacció amb la realitat.

● Rebuig als clàssics.

● Característiques fantàstiques al tema.

PRESENTACIÓ

Aquest bloc consistirà en un recull de tots els treballs que fem al llarg del curs.


Cristina Muñoz Jarne.