ÀNGEL GUIMERÀ

Àngel Pío Juan Rafael Guimerà Jorge (Santa Cruz de Tenerife, 6 de maig 1845 - Barcelona, 18 de juliol de 1924) fou un escriptor, poeta i dramaturg espanyol en llengua catalana.
Encara que aquesta no es la seva data de naixement autèntica, ja que va ser falsejada pel dramaturg així com aspectes més íntims de la seva vida.
Guimerà va iniciar la seva carrera literària en la poesia i va arribar a ser un dels grans poetes catalans, va ser el seu talent com dramaturg el qual li donaria fama i projecció internacional. Es va dedicar al teatre després d'haver obtingut el títol de Mestre en Gai Saber al guanyar els seus tercers Jocs Florals en 1877. Els seus drames en verso Gal·la Placidia (1879), Judith de Welp (1883), Mar i cel ("Mar i cel", 1888) i Rei i monjo ("Rei i monjo", 1890), van convertir a Guimerà en el dramaturg en llengua catalana més important de la seva generació.
Maria Rosa (1894) va ser una de les seves obres mestres.

El primer període en la creació dramàtica de Guimerà es destacà especialment per la voluntat de seguir una proposta programàtica plantejada pels amics de l’autor, però sobretot per Josep Yxart.
En el context del teatre català de l’època dominava la figura de Frederic Soler, que tenia uns models de teatre en català de base melodramàtica en que alternava les comèdies costumistes amb els drames rurals o històrics.

La insatisfacció que molts intel·lectuals catalans sentien davant d’aquest teatre els va convèncer de buscar-ne una alternativa.
Així es dona un intent de recuperar amb el nom de tragèdia unes formes de drama culte que renovessin la tradició romàntica.

Guimerà va ser l’autor triat pels seus companys com el més apte per a tirar endavant la creació d’una tragèdia catalana que prestigiés una literatura que amb Verdaguer ja havia incorporat l’èpica.
La tendència més destacable és l’aproximació a un realisme més sincer, expressat tant en el plantejament de les trames com en la sobrietat del registre lingüístic, i, d’altre banda, la creació d’unes constants temàtiques que l’autor ja no abandonaria, sinó que més aviat aprofundiria en la seva producció posterior.
Sobre aquest fons es projecten unes relacions que contenen elements mes o menys evidents de masoquisme i sensualitat turmentada.