POEMA III
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.
M'he emborratxat de solitud.
Aquest poema pertany a Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes"). Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és el tercer poema de la segona part, anomenada Tombant.
Quant a la mètrica, a simple vista veiem que aquest poema té els versos lliures, ja que no disposen de rima entre si, però, al mateix temps, són blancs perquè segueixen una estructura de versos octosíl·labs, exceptuant el vers 4 que té 4 síl·labes.
Aquest poema és molt curt, però a la vegada molt intens ja que l'autora ens mostra els seus sentiments, concretament l'amor, d'una forma molt trist i clara. Als primers versos veiem com ella busca el seu amo
r entre les ones, que venen i van i això dificulta la seva trobada, ja que estar sense ell li provoca tristesa i infelicitat. Més endavant veiem com ella alça una copa. Aquesta copa representaria tot el que ella considera felicitat, l'amor, i la beu. I la lluna simbolitza a la dona, per tant quan ella veu la dona trist, o sigui, la lluna, mor dins la copa plena de felicitat. Per ella, beure és el temps que dura l'amor, la qual cosa indica que la seva felicitat és efímera. I per concloure, ens diu "M'he emborratxat de solitud" ja que tot i que ha pres tota la copa no ha aconseguit ser feliç. Si parlem de figures retòriques podem observar que al vers 1 hi ha una comparació amb un peix. D'altra banda també podríem dir que aquest "peix sense bicicleta" és una personificació. Al vers 3 hi trobem una metàfora, ja que ella alça la copa "on mor la lluna", o sigui, al cel. I al vers 4 hi trobem un epítet "vi molt dolç". Finalment hi trobem unametàfora a l'últim vers "M'he emborratxat de solitud", que com bé he explicat abans simbolitza la màxima tristesa que sent l'autora al no haver trobat l'amor i que tots els seus esforços hagin sigut en và. En conclusió, aquest poema ens parla de la infelicitat a l'amor, un tema que Maria Mercè Marçal esmenta molts cops al llarg de la seva obra, és a dir, un dels seus temes principals. En aquest poema podem veure que ella no arriba mai a aconseguir el seu amor vertader i ple. Podem pensar això donada la seva condició homosexual, per la qual, pot ser, no va trobar la felicitat sinó la incomprensió i la falta d'un amor que li ompli.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és el tercer poema de la segona part, anomenada Tombant.
Quant a la mètrica, a simple vista veiem que aquest poema té els versos lliures, ja que no disposen de rima entre si, però, al mateix temps, són blancs perquè segueixen una estructura de versos octosíl·labs, exceptuant el vers 4 que té 4 síl·labes.
Aquest poema és molt curt, però a la vegada molt intens ja que l'autora ens mostra els seus sentiments, concretament l'amor, d'una forma molt trist i clara. Als primers versos veiem com ella busca el seu amo
r entre les ones, que venen i van i això dificulta la seva trobada, ja que estar sense ell li provoca tristesa i infelicitat. Més endavant veiem com ella alça una copa. Aquesta copa representaria tot el que ella considera felicitat, l'amor, i la beu. I la lluna simbolitza a la dona, per tant quan ella veu la dona trist, o sigui, la lluna, mor dins la copa plena de felicitat. Per ella, beure és el temps que dura l'amor, la qual cosa indica que la seva felicitat és efímera. I per concloure, ens diu "M'he emborratxat de solitud" ja que tot i que ha pres tota la copa no ha aconseguit ser feliç. Si parlem de figures retòriques podem observar que al vers 1 hi ha una comparació amb un peix. D'altra banda també podríem dir que aquest "peix sense bicicleta" és una personificació. Al vers 3 hi trobem una metàfora, ja que ella alça la copa "on mor la lluna", o sigui, al cel. I al vers 4 hi trobem un epítet "vi molt dolç". Finalment hi trobem unametàfora a l'últim vers "M'he emborratxat de solitud", que com bé he explicat abans simbolitza la màxima tristesa que sent l'autora al no haver trobat l'amor i que tots els seus esforços hagin sigut en và. En conclusió, aquest poema ens parla de la infelicitat a l'amor, un tema que Maria Mercè Marçal esmenta molts cops al llarg de la seva obra, és a dir, un dels seus temes principals. En aquest poema podem veure que ella no arriba mai a aconseguir el seu amor vertader i ple. Podem pensar això donada la seva condició homosexual, per la qual, pot ser, no va trobar la felicitat sinó la incomprensió i la falta d'un amor que li ompli.I
ZODÍAC
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
Aquest poema pertany a Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes"). Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és el primer poema del seu tercer apartar anomenat també Bruixa de Dol.
Quant a la mètrica, podem veure que la seva estructura és de dos quartets i dos tercets, per tant parlem d'un sonet. Els versos son hendecasíl·labs, d'art major amb cesura formant dos hemistiquis de 4/6 o 6/4, malgrat que hi ha algú en el que podem trobar que no hi ha cesura. La rima és consonant i creuada en les primeres estrofes (ABBA) Femenins els que rimen en A i masculins els que rimen en B. Les dues últimes estrofes tenen rima encadenada (ABAB).
Podem veure alguns paralelismes com al vers 10 o metáfores com la del vers 9 que, amb sageta es refereix a la fletxa de l'amor de cupid, una anáforma als versos dos i tres "que". També podríem dir que tot el poema es tracta d'una enumeració de verbs, ja que ens explica tota la sèrie d'accions que hem de fer per aconseguir que la ruleta de l'amor ens porti l'amor vertader, "fem, llancem, cremem, cal que encertem, ens fem, apuntem..."
També les estrofes ens indiquen una introducció, un nus y un desenllaç, però, abans d'això, quant a contingut ens adonem que
només el títol té un gran simbolisme, ja que simbolitza atzar i l'autora utilitza aquest atzar en la recerca de l'amor. Un cop mencionat això parlem de l'estructura, en la qual veiem que les dues primeres estrofes ens fan una introducció al tema, ens explica els seus sentiments i ens diu que vol esborrar el passat per començar de nou. A la segona estrofa veiem com fa relació a la ruleta de la sort, al zodíac, i l'autora llança els daus per provar sort cremant així el darrer full de la llibreta, deixant enrere la seva vida. A la tercera estrofa veiem com ens explica la seva finalitat, encertar amb la sageta, i així obtenir l'amor bo, l'amor que li portarà la felicitat.
La quarta estrofa ens fa de conclusió i torna a dir que vol oblidar els seus records dolents per tornar a començar un altre cop. Finalment, l'últim vers ens indica la unió del cranc i l'escorpí, d'aquí podríem deduir que parla d'una persona concreta ja que ella simbolitzaria a l'escorpí (símbol que apareix també en altres dels seus poemes) i aquella persona és el cranc, dos símbols del zodíac. Per concloure, podríem dir que aquesta poesia és optimista, ja que pensa que podrà ser feliç amb aquesta persona. D'altra banda també és una poesia vitalista, perquè l'autora no es rendeix i prova sort.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és el primer poema del seu tercer apartar anomenat també Bruixa de Dol.
Quant a la mètrica, podem veure que la seva estructura és de dos quartets i dos tercets, per tant parlem d'un sonet. Els versos son hendecasíl·labs, d'art major amb cesura formant dos hemistiquis de 4/6 o 6/4, malgrat que hi ha algú en el que podem trobar que no hi ha cesura. La rima és consonant i creuada en les primeres estrofes (ABBA) Femenins els que rimen en A i masculins els que rimen en B. Les dues últimes estrofes tenen rima encadenada (ABAB).
Podem veure alguns paralelismes com al vers 10 o metáfores com la del vers 9 que, amb sageta es refereix a la fletxa de l'amor de cupid, una anáforma als versos dos i tres "que". També podríem dir que tot el poema es tracta d'una enumeració de verbs, ja que ens explica tota la sèrie d'accions que hem de fer per aconseguir que la ruleta de l'amor ens porti l'amor vertader, "fem, llancem, cremem, cal que encertem, ens fem, apuntem..."
També les estrofes ens indiquen una introducció, un nus y un desenllaç, però, abans d'això, quant a contingut ens adonem que
només el títol té un gran simbolisme, ja que simbolitza atzar i l'autora utilitza aquest atzar en la recerca de l'amor. Un cop mencionat això parlem de l'estructura, en la qual veiem que les dues primeres estrofes ens fan una introducció al tema, ens explica els seus sentiments i ens diu que vol esborrar el passat per començar de nou. A la segona estrofa veiem com fa relació a la ruleta de la sort, al zodíac, i l'autora llança els daus per provar sort cremant així el darrer full de la llibreta, deixant enrere la seva vida. A la tercera estrofa veiem com ens explica la seva finalitat, encertar amb la sageta, i així obtenir l'amor bo, l'amor que li portarà la felicitat.La quarta estrofa ens fa de conclusió i torna a dir que vol oblidar els seus records dolents per tornar a començar un altre cop. Finalment, l'últim vers ens indica la unió del cranc i l'escorpí, d'aquí podríem deduir que parla d'una persona concreta ja que ella simbolitzaria a l'escorpí (símbol que apareix també en altres dels seus poemes) i aquella persona és el cranc, dos símbols del zodíac. Per concloure, podríem dir que aquesta poesia és optimista, ja que pensa que podrà ser feliç amb aquesta persona. D'altra banda també és una poesia vitalista, perquè l'autora no es rendeix i prova sort.
VUIT DE MARÇ
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estral i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l'estral i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
el blauet i el sabó.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l'or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l'inici de la història
com una heura de joia
entorn el nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l'aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l'arbre
de l'alliberament.
Aquest poema pertany a Maria Mercè Marçal i Serra (Barcelona, 13 de novembre de 1952- Barcelona, 5 de juliol de 1998) fou poeta, catedràtica de català, narradora i traductora catalana, i també activista feminista, lesbiana, nacionalista i comunista i per un temps, editora. L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. El 1980 té la seva filla Heura, que decidí criar tota sola i a qui va dedicar alguns dels seus poemes, i amb la qual el tema de l’embaràs i la maternitat entren a la seva obra. Tracta el tema de l’amor entre dones, inèdit a la literatura catalana fins al seu breu poemari “Terra de mai”, del 1982, que es va editar inicialment amb poca difusió però que va incloure el 1985 al seu nou llibre “La germana, l’estrangera”. Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, “Desglaç”, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. Des del 1994 impulsà el col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va fer de professora de l'Institut Joan Boscà, i als seus alumnes també va dedicar-los algun poema ("Als meus alumnes"). Va morir a Barcelona, a causa d’un càncer, als 45 anys. Abans de morir va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és l'ultim poema del llibre pertanyent a l'apartat Vuit de Març.
Quant a métrica podem veure que aquest poema té els versos lliures perque no tenen cap tipus de rima, d'altra banda tampoc segueixen cap estructura fixa. També podem descar que són versos de 6 síl·labes.
En aquest poema podem veure algunes figures retòriques com una metàforma als dos primers versos, on "hereves de les dones que cremaren ahir" fa referència a les bruixes, un símbol molt important en aques llibre que inclús li dona nom. També veiem un paralelisme sintàctic en els versos 7 i 8 amb el 13 i 14 i un quiasme en els versos 10 i 11 i el 14 i 15 a més de una enumeració al final de la tercera estrofa i al principi de la quarta, es a dir, del vers 9 al 16. Més endavant veiem un polisíndeton als versos 19 i 20 "ni" i per últim, una metàforma al vers 27 "heura de fum" que representa la forma que va el fum al pujar.
El tema principal del poema és la dona. El seu títol, Vuit de Març, ens fa referència al dia internac
ional de la dona, ja que Maria Mercè Marçal va ser una gran feminista a més de ser lesbiana, la qual cosa li fa una persona molt lluitadora al tema de la dona i els seus drets.
Aquest poema es compón de cinc estrofes on es reivindiquen aquests drets i es somia amb un món millor per a les dones.
A la primera estrofa veiem com les dones obren una finestra en un cel negre, la qual cosa ens vol dir que per fi tenen una oportunitat per ser escoltades, per que es reconegui el seu treball. A la segona estrofa s'identifica a les dones amb les bruixes dient que són les seves hereves. Per a l'autora les bruixes són personatjes reprimits per la societat, incomprenduts, etc. llavors amb la foguera pretén cremar aquesta repressió i que en aquesta foguera participaràn totes les dones del món indistintament de la seva edat i abandonaràn les seves feines a les que han estat obligades durant tota la vida. A la tercera estrofa parla de les cendres, les quals simbolitzen la llibertat aconseguida un cop han cremat tots els seus patiments. La flama simbolitzarà la nova vida i les seves mans seràn l'escut, per tant seguiràn lluitant per mitjà del treball. A la cinquena estrofa, l'última, veiem com el foc sortit de la crema d'aquesta represió indicarà a tothom el començament d'una nova vida per les dones i també fa referència a la cançó Plou i fa sol.
Per concluir, podríem dir que aquest poema, desde el seu títol, ens mostra a la dona treballadora i utilitza diverses metàfores com el foc, llibertat o la cendra, resultats.
Aquest poema pertany al llibre Bruixa de dol escrit l’any 1979 per Maria-Mercè Marçal. La autora utilitza simbols com la lluna i l’ombra, on la lluna és un símbol constant que representa la dona.
El tema del poema és la solitud del jo del poetic a l’hora d’haver d’acomiadar-se del seu amant a l’arribar l’alba. El poema narra com en l’aigua hi ha una barca, una barca en flames, que porta la lluna. Però el principal encant del poema és que presenta una narració molt escassa, basada bàsicament en imatges i en la relació d’idees.
L’estructura externa està formada per versos de cinc síl·labes en quartets i parells, que fan la funció de tornada, i rimen en els versos parells.
El final de cada quartet fa de principi de l’anterior, però entremig se situa la tornada.
En l’estructura interna trobem un poema que es narrat de forma gradual. En el primer paràgraf es realitza la introducció, que ens situa en un lloc on hi ha aigua.
En el segon, tercer i quart hi ha l’espai narratiu que ens presenta la barca solitària que és encesa en flames i porta la lluna. La barca simbolitza la vida.
El cinquè paràgraf conclou amb el patiment de l’amor. A més entre cada paràgraf es repeteix la tornada que ens situa en el moment del dia, l’alba, típica de les cançons d’albada tradicionals.
Els recursos en el poema són escassos, ja que principalment l’autora juga amb les imatges, que moltes vegades utilitza per substituir figures retòriques, i les relaciona amb idees, per tant cal donar molta més importància al missatge que a les paraules de l’autora. Les imatges més desacatades del poema són, en primer lloc, la barca, símbol tradicional del pas de la vida a la mort, encesa o el foc, símbol de l’amor passional, per tant la mescla d’aquests dos elements podria significar la destrucció amorosa per part del jo.
Començant a analitzar el primer paràgraf trobem representat una paradoxa que re
presenta el desig d’estimar en les estrofes “aigua sobre aigua/ sobre l’aigua, set”, i en l’última estrofa “negres ganivets” ens dona la imatge de la mor o de la fatalitat.
Al segon paràgraf destaca el mot “aigua” com a símbol de la vida,i en les dues últimes estrofes es menciona la idea de solitud “passava una barca/ franca de remer”.
En el tercer i en el quart destaca una metàfora “en un foc de pales/ que baten el vent”, A més en el quart la idea del foc simbolitza un altre cop el desig d’estimar, a l’igual que es mencionava al principi del poema. En el cinquè apareix la lluna, típic símbol de Maria-Mercè Marçal,i és l’element de l’amor impossible. Per últim en la tornada apareix un joc de paraules que mostra el moment del dia en el qual succeeix ”entre albera i alba”.En conclusió aquest poema es una recuperació de la tradició literària, per la qual l’autora mostrava un gran interès, tot hi que és un llibre escrit a finals dels anys setanta. A més cal destacar que un dels versos dona nom a la primera part del llibre, formada per cinc poemes, anomenada Foc de Pales. Un altre element ha destacar és la situació negativa davant del desig d’estimar. L’autora va viure una vida oberta, sobretot davant de les seves relacions amoroses, les quals algunes vegades van ser amb dones. Aquest motiu fa pensar que el poema va ser escrit desprès d’una relació frustrada.
Podem situar el poema, entre les seves obres, dins del seu llibre Bruixa de Dol, la qual està dividida en cinc parts. Aquest és l'ultim poema del llibre pertanyent a l'apartat Vuit de Març.
Quant a métrica podem veure que aquest poema té els versos lliures perque no tenen cap tipus de rima, d'altra banda tampoc segueixen cap estructura fixa. També podem descar que són versos de 6 síl·labes.
En aquest poema podem veure algunes figures retòriques com una metàforma als dos primers versos, on "hereves de les dones que cremaren ahir" fa referència a les bruixes, un símbol molt important en aques llibre que inclús li dona nom. També veiem un paralelisme sintàctic en els versos 7 i 8 amb el 13 i 14 i un quiasme en els versos 10 i 11 i el 14 i 15 a més de una enumeració al final de la tercera estrofa i al principi de la quarta, es a dir, del vers 9 al 16. Més endavant veiem un polisíndeton als versos 19 i 20 "ni" i per últim, una metàforma al vers 27 "heura de fum" que representa la forma que va el fum al pujar.
El tema principal del poema és la dona. El seu títol, Vuit de Març, ens fa referència al dia internac
ional de la dona, ja que Maria Mercè Marçal va ser una gran feminista a més de ser lesbiana, la qual cosa li fa una persona molt lluitadora al tema de la dona i els seus drets.Aquest poema es compón de cinc estrofes on es reivindiquen aquests drets i es somia amb un món millor per a les dones.
A la primera estrofa veiem com les dones obren una finestra en un cel negre, la qual cosa ens vol dir que per fi tenen una oportunitat per ser escoltades, per que es reconegui el seu treball. A la segona estrofa s'identifica a les dones amb les bruixes dient que són les seves hereves. Per a l'autora les bruixes són personatjes reprimits per la societat, incomprenduts, etc. llavors amb la foguera pretén cremar aquesta repressió i que en aquesta foguera participaràn totes les dones del món indistintament de la seva edat i abandonaràn les seves feines a les que han estat obligades durant tota la vida. A la tercera estrofa parla de les cendres, les quals simbolitzen la llibertat aconseguida un cop han cremat tots els seus patiments. La flama simbolitzarà la nova vida i les seves mans seràn l'escut, per tant seguiràn lluitant per mitjà del treball. A la cinquena estrofa, l'última, veiem com el foc sortit de la crema d'aquesta represió indicarà a tothom el començament d'una nova vida per les dones i també fa referència a la cançó Plou i fa sol.
Per concluir, podríem dir que aquest poema, desde el seu títol, ens mostra a la dona treballadora i utilitza diverses metàfores com el foc, llibertat o la cendra, resultats.
V BRIDA
A la fira dels Folls jo hi aniria. Vindria qui sap d’on -i ningú no ho sabria- amb els llavis oscats de molta vida, traginer de cançons en cavall sense brida. Quin esquer se m’arrapa a la geniva? Amor, estel amarg a la deriva, em fa senyals: jo vaig per l’altra riba, traginer de cançons en cavall sense brida. Cadenes són presons i jo en fugia pel call dels bandolers a trenc de dia. a la fira dels Folls jo hi aniria traginer de cançons en cavall sense brida.
El poema V esta situat en el llibre “Bruixa de dol” publicat l’any 1977, per Maria-Mercè Marçal. Maria-Merce Marçal va néixer a Ivars d’Urgell, es d’una classe social força baixa ja que els seus pares eren pagesos. Estudia filosofia clàssica a la Universitat. Durant la seva vida defensa el seu compromís política PSAN, també té un gran compromís amb els feministes ja que formava part d’alguns grups que lluitaven per l’iguala’t. El poema V es tracta d’una cançó de versos d’art menor, amb rima assonant on nomes rimen els versos parells, els imparells queden lliures. En la primera estrofa hi apareix el jo poètic, no es situa en un lloc concret però si que diu que anirà a la fira. En la segona estrofa i trobem els vers que es repeteix dues vegades mes, al dir cavall sense brida potser fa referència a la llibertat. En la tercera estrofa parla de l’amor com una cosa amarga que se’n va i que la crida però ella no pot fer res. La quarta estrofa es la mateixa que la segona on fa referència a que ella es lliure. La cinquena estrofa parla de que es sent pregonera que no te aquella llibertat però fuig i menciona un altre cop que anirà a la fira. I el sisena i ultima estrofa es la mateixa estrofa que hi ha a la segona i quarta estrofa. Respecte a les figures literàries hi trobem força encavallaments i repeticions de estructures sintàctiques (segona, quarta I sisena estrofa)A la fira dels Folls jo hi aniria. Vindria qui sap d’on -i ningú no ho sabria- amb els llavis oscats de molta vida, traginer de cançons en cavall sense brida. Quin esquer se m’arrapa a la geniva? Amor, estel amarg a la deriva, em fa senyals: jo vaig per l’altra riba, traginer de cançons en cavall sense brida. Cadenes són presons i jo en fugia pel call dels bandolers a trenc de dia. a la fira dels Folls jo hi aniria traginer de cançons en cavall sense brida.
FOC DE PALES
I
Aigua sobre aigua,
Sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
Negre ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Al bell cor de l’aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent
I jo, sola,
Entre albera i alba.
En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
Negres ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Aigua sobre aigua,
Sobre l’aigua, set.
Al bell cor de l’aigua,
Negre ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Al bell cor de l’aigua
Negres ganivets.
Passava una barca
Franca de remer
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Passava una barca
Franca de remer
En un foc de pales
Que baten al vent
I jo, sola,
Entre albera i alba.
En un foc de pales
Que baten al vent
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Ve encesa la barca
Amb la lluna a pes.
L’amor hi clavava
Negres ganivets
I jo, sola,
Entre albera i alba.
Aquest poema pertany al llibre Bruixa de dol escrit l’any 1979 per Maria-Mercè Marçal. La autora utilitza simbols com la lluna i l’ombra, on la lluna és un símbol constant que representa la dona.
El tema del poema és la solitud del jo del poetic a l’hora d’haver d’acomiadar-se del seu amant a l’arribar l’alba. El poema narra com en l’aigua hi ha una barca, una barca en flames, que porta la lluna. Però el principal encant del poema és que presenta una narració molt escassa, basada bàsicament en imatges i en la relació d’idees.
L’estructura externa està formada per versos de cinc síl·labes en quartets i parells, que fan la funció de tornada, i rimen en els versos parells.
El final de cada quartet fa de principi de l’anterior, però entremig se situa la tornada.
En l’estructura interna trobem un poema que es narrat de forma gradual. En el primer paràgraf es realitza la introducció, que ens situa en un lloc on hi ha aigua.
En el segon, tercer i quart hi ha l’espai narratiu que ens presenta la barca solitària que és encesa en flames i porta la lluna. La barca simbolitza la vida.
El cinquè paràgraf conclou amb el patiment de l’amor. A més entre cada paràgraf es repeteix la tornada que ens situa en el moment del dia, l’alba, típica de les cançons d’albada tradicionals.
Els recursos en el poema són escassos, ja que principalment l’autora juga amb les imatges, que moltes vegades utilitza per substituir figures retòriques, i les relaciona amb idees, per tant cal donar molta més importància al missatge que a les paraules de l’autora. Les imatges més desacatades del poema són, en primer lloc, la barca, símbol tradicional del pas de la vida a la mort, encesa o el foc, símbol de l’amor passional, per tant la mescla d’aquests dos elements podria significar la destrucció amorosa per part del jo.
Començant a analitzar el primer paràgraf trobem representat una paradoxa que re
presenta el desig d’estimar en les estrofes “aigua sobre aigua/ sobre l’aigua, set”, i en l’última estrofa “negres ganivets” ens dona la imatge de la mor o de la fatalitat.Al segon paràgraf destaca el mot “aigua” com a símbol de la vida,i en les dues últimes estrofes es menciona la idea de solitud “passava una barca/ franca de remer”.
En el tercer i en el quart destaca una metàfora “en un foc de pales/ que baten el vent”, A més en el quart la idea del foc simbolitza un altre cop el desig d’estimar, a l’igual que es mencionava al principi del poema. En el cinquè apareix la lluna, típic símbol de Maria-Mercè Marçal,i és l’element de l’amor impossible. Per últim en la tornada apareix un joc de paraules que mostra el moment del dia en el qual succeeix ”entre albera i alba”.En conclusió aquest poema es una recuperació de la tradició literària, per la qual l’autora mostrava un gran interès, tot hi que és un llibre escrit a finals dels anys setanta. A més cal destacar que un dels versos dona nom a la primera part del llibre, formada per cinc poemes, anomenada Foc de Pales. Un altre element ha destacar és la situació negativa davant del desig d’estimar. L’autora va viure una vida oberta, sobretot davant de les seves relacions amoroses, les quals algunes vegades van ser amb dones. Aquest motiu fa pensar que el poema va ser escrit desprès d’una relació frustrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada